Revista Iberia núm 3, 24 d’abril de 1915, signat per Antoni Rovira i Virgili.

LA PATRIA i LA LLENGUA

Aquell admirable esforç nacionalista del primer terç del segle XIX que creà verament la patria alemanya, va tenir un dels seus estimulants més energics en l’amor a la llengua nadiva. Després d’un període de decadencia durant el qual l’idioma germànic havía esdevingut de segón ordre davant dels mateixos alemanys, els patriotes, amb Fichte al cap-d’avant, iniciaren la renaixença invocant els drets i la gloria del propi llenguatge.
Deixondits del llarg sòn, obers els ulls a la nova claror, els alemanys s’avergonyiren de la baixesa en que havíen viscut. Aleshores s’adonaren de l’injusticia que havíen comès amb la llengua materna quan la consideraven inferior, lletja, mancada d’harmonía, semblant a un monóton martelleig, indigna de servir de vehícol al pensament i l’art. La reacció va ésser impetuosa. Per desagravi degut, la llengua alemanya fou enaltida, divinitzada, adorada amb fervor. Va convertir-se en senya1 de la patria, en esperit de la patria.
El poeta Arndt cantà que on se parles la llengua alernanya, allí era la patria de l’alemany:
Was ist das deutsche Vaterland?
So nenne endlichlmir das Land!
So weit die dentsche Zunge Klingl
Und Gott in Himmel Lieder singt :
Das soll es sein das soll es sein!
Das, wack’rer, nenne dein! (1)
Gran és l’idea que aquests versos gonflats d’entusiasme expressen. A totes les nacionalitats que han combatut per la llur soberanía espiritual, s’ha identificat la llengua amb la patria. «La llengua és tota la nació», han dit els flamencs. «En la Ilengua resideix la nacionalitat», ha escrit Eça de Queiroz. «Anima de la nacionalitat», hem dit els catalans a la nostra llengua. I don Miguel d’Unamuno ha expressat exactament la mateixa idea d’Arndt, i en vers també:
La sangre de mi espíritu és mi lengua
y mi patria es allí donde resuene.
Si la conciencia moral fós més robusta en els homes, aquesta arnorosíssima veneració a la parla propia imposaría a cadascú un respecte sagrat a la parla d’altri. Cadascú compendría que atentar contra una llengua és atentar contra un noble; i no ja con tra el còs, sinó contra l’ánima d’aqueix poble.
Emperò, ancestrals instints i baixos sentiments afebleixen la conciencia moral dels homes i dels pobles. Quant més primitiu — psicológicament — és un noble, tant més fácilnent nega als altres pobles els drets que per a sí mateix reclama.
I l’Alemanya moderna ha estat la gran negadora dels drets nacionals dels altres pobles, i sobre tot del dret excels del lliure ús i de la plenitut d’imperi de cada idioma en son terrer. La Germania conqueridora ha volgut, no solarnent dominar, sinó destruir els nobles conquerits, adreçant especialmente contra els llenguatges la seva encarniçada, metódica i freda perseverancia. Ha intentat fer perdre les llengües dels nobles sotmesos perquè així feia perdre llurs ànimes i perquè en imposar-los la llengua alemanya podía proclamar triomfalment que també aquelles terres eren la patria de l’alemany.
Nosaltres no coneixem res que iguali en maldat als procedirnents de desnacionalització lingüística empleats pels alemanys a Polonia, a Lituania, a Bohemia, a l’Eslesvig i a Alsacia-Lorena. En altres bandes, la desaparició o la decadencia de certes llengües ha estat produida, o almenys ajudada, per l’evolució social i política o per el culpable abandó que n’han fet els pobles que les parlaven.
Però a les terres que els alemanys han volgut germanitzar, no hi hagut cap evolució del dit genre ni abandó de cap mena. Així com altres pobles han sigut desnacionalitzats mentre se trobaven en un estat de condormiment i d’indiferencia, els pobles que sofert l’acció germanitzadora, l’han soferta de viu en viu, per dir-ho, així. Vivisecció…
…Amen els alemanys amb pregòn amor la llur patria, la llur llengua, la llur gloria. Obliden rnassa, però, no són ells sols els qui damunt l’ampla terra tenen una patria, una llengua i una gloria per amar.