Revista Iberia Núm 3, 24 d’abril de 1915, signat per Jaume Brossa.

Fent pronòstics a grat cient, els periòdics i revistes anglesos van plens de disquisicions sobre còm seràn l’art i les lletres que vindràn després de la guerra. Són molts els que es preocupen de la forma que pendràn els sentiments humans quan s’hagi acabat la tremenda destrucció que fa de Europa un colossal cementiri. Alguns trobaràn, pot ser, quelcòm frívol, que mentre dura l’horrible tragedia hi hagi encara esperits bisantins que discuteixin sobre coses inexistents. I no obstant, no es deu estranyar ningú que davant una realitat que dona convulsions a l’esperit Inés ferm, la imaginacio, reprengui els seus drets, els firmi i no vulgui capitular.
Assistim, dones, a una lluita entre la tiranía de ha realitat i els drets de l’especulació desinteressada. Cada dia al despertar-nos, el periòdic ens porta la dosi de horror. No ens estalvía cap detall; les des cripcioins més circumstancials, els croquis i clixés més impressionants i les estadístiques més desconortadores ens diuen que la mort fa la seva feta amb una desinvoltura aterradora. L’heroisme ha esdevingut quel com mecànic que ja no atia la nostra imaginació. Les perdues humanes augmenten cada dia amb una regularitat que deleràn als savis que preparen llibres plens de nom bres i columnes. I quan arribem al vespre, desitgem oblidar la tragedia i donem la benvinguda a qualsevol ésser o cosa, home o llibre, obra d’art o treball literari o científic que ens fa anar lluny de la realitat d’alentorn.
L’altre dia vaig voler subjectar-me a una gimnasia d’emocions. Aní a veure una representació d’un deis drames de Shakespeare que a més fan vibrar la corda de l’horror, Macbeth. Doncs bé, no va poder remoure’m, la meva imaginació fugía vers el país ont passa la vera tragedia. El drama em feia l’impressió d’ un anodi affaire Steinheil sense cap interés. El sonambulisme sagnant de la dòna ambiciosa, era quelcom purament efectista si se ‘1 compara amb el deliri despert de les mares i viudes, fills i filles que són per mor de la guerra una ombra de la seva existencia.
Cada día, en les reunions, restaurants, i visites, se senten a contar drames d’un dolor intens; els que’ls escolten fan el cor fort, no gosen a pronunciar cap paraula de consol, i tothorn està d’acord en sometres’s a l’inevitable.
Aquest coratge estoic davant de la fatalitat és tal volta el sentiment més gran que domina en la lluita guerrera. Si la vida no té cap valor, perquè en tindràn les llàgrimes!
Alguns escriptors de mentalitat retrospectiva dedueixen d’aquesta subjecció a la set dels déus que l’home de l’esdevenidor serà més heroic, més ferm, més cavalleresc que’l d’abans de la guerra, i naturalment, més creient, més religiós. Alguns us diuen que l’home format pel segle XIX era massa positiu i fruidor i que per consegüent necessitava una sagnía que li donés un poc d’ascetisme i renunciament dels plaers de la vida. Verament fa pena veure que molts d’eixos esperits que tenen quelcom del desmai de cementiri, que semblès de la vida és la mort. Predicaven la guerra, ja la tenen, la canten, frueixen dels seus espectacles de dolor, i no sols no estàn prou satisfets arnb la tragedia, sino que prediquen el manteniment de l’esperit que l’ha originada.
Davant d’aquest espectacle deis que es deliteixen sádicament amb la destrucció, que té d’estrany que hi hagi la contrapartida dels que’s preocupen d’una literatura i d’un art, d’una filosofía, en les quals els drets naturals de l’home prenguin la revenja ? I a les hores m’esplico l’impaciencia d’escriptors, pintors i .escultors que ja en tenen prou de la màquina de matar, de la trinxera, de l’hospital, de tota la ciencia fúnebre de què la guerra és causa i efecte !
I ales hores arribo a alabar a aquells soldats anglesos i francesos que molts califiquen de frivols perquè fan tota classe de brames mentres, els projectils passen a pocs metres de la testa. En el fons, son els successors dels Mariscal de Villars que solía fer campanyes portant una companyía de drama i comedia. Mentres no hi havía acció, el teatre funcionaba amb una regularitat ciutadana. Pero de sobte l’enemic s’acostava, i a la fi de l’obra apareixía algú que deia solemnement: — Senyores i senyors, demà no hi haurà funció perquè el general dóna una batalla.
Aquesta serenitat recorda la de les dònes de l’aristooracia, a l’època del Terror, que lluien les seves espatlles a la Comedia Francesa i al cap d’uns quants díes anaven a finir la seva carrera estètica baix el tallant de la guillotina. Actualment, asistim, amb menys de frivolitat, a un igual espectacle enfront de la mort.
Després de la meva experiencia de la nit de Maebeth, vulgué fer-ne una altra a una .epresentació de l’obra joiosa i càutica que està donant la volta al món, Margarida del meu cor. Doncs bé, ningú hauría pogut creure que hi havía guerra i que la Gran Bretanya està fent un esforç que assenyalarà una fita en la seva historia. Les rialles més sonores chorejaven aquella obra pintoresca; la sala estava plena de soldats, els quals reien més homericament que els paisans, com si la mort no els esperés a un terme no molt llarg. Serà que la guerra ensenya a tothom a rnenyspreuar la vida! El cert és que ja no és sols el soldat espanyol el que mor abraçat a la guitarra i amb el ventre buid.
Al soldat francés li han dit que s’havía de reconquerir l’Alsacia i la Lorena i l’anglés que la supremacía de l’Imperi britànic perillava. Ofereixen la seva vida; no s’aturen a criticar si França ha perdut diverses Alsacies des de que la guerra ha començat, ni si l’Imperi britànic quedarà debilitat després del sacrifici; no vol dir rès. La vida de l’individu no compta. El poeta jingoista Rudyard Kipling, els ha donat la fòrmula:
Qui Mor si Anglaterra viu?
Seria la major de les heretgíes respon dre amb el pensament d’Angelus Silesius:
Quan jo mori, Déu morirà!
I tal volta lo únic verament gran, fecund, que esdevindrà una font d’inspiració per a l’art i la literatura de després de la guerra, és el triomf de l’interès social sobre l’interès individual. La característica de la gran lluita és l’enter sacrifici de l’home a la col·lectivitat. Aquesta en la forma històrica que ens l’han donada, és a dir, la patria, és discutible, més és una força a la qual els individus no poden sostreure’s. La patria és una memoria col·lectiva, i a mida que creix l’holocauste de les seves víctimes es fa més fonda i total la construcció de l’ideal social a despeses de l’egoisrne individual.
Lo que fan, moguts per la disciplina del dolor, els homes trasbalsats per la guerra es creure que hi ha un deure en ser útil als altres. Els drets han estat escamotejats per tota Europa. Més ben dit, no se’n parla. La veu del poble és la suprema llei. Es la vibració de la memoria col·lectiva. La catàstrofe ha nivellat les clases. Tots senten el mateix sofriment. L’igualtat davant la Mort, pot més que l’amor a la personalitat.
Perxò art i les lletres s’ han exalsat perqué són l’eflorescencia de l’anima humana, enfocant l’univers enter. Es diría que la guerra ha esclatat per somoure les arrels de l’individualisme artístic i filosófic que hem considerat fins ara com la més alta conquesta de l’esperit modern. Com que som col·lectius per la mort, el millor modod’anarrear el jo és sombrar la destrucció. Es inútil dir que la guerra és el fruit de l’odi. Erem ignocents els que deiem amb En Renan; quan es toda a odiar, no en soc i em retiro a casa. Ara ningú te dret a tancar-se a la llar, car les bombes des dels aeroplans venen a trobar-los-hi.
Del sentiment col·lectiu intensificat per la guerra en sortiràn nous fenòmens socials que han d’imprimir una direcció socialista a les economíes nacionals. Tots els estats europeus en guerra adopten formes col·lectivistes; és l’instint de conservació de la nació, que té por de disgregar-se. Es l’aplicació d’un esperit de justicia per a reparar l’irreparable: el sacrifici de tants individus per a una: patria que no, ha fet res per a ells. Es indubtable que hi ha quelcom canviat a Europa: l’intervenció de l’Estat, fins la doctrina moral oficial, el paternalismé del govern, com en la qüestió de la beguda a Rusia, França i ara a Anglaterra, on l’Estat estancarà licors i cerveses, demostran que l’individualisme històric ha mort, que la vella xarxa social que deixava desarmat l’home contra les forces d’inercia, o que desencadenava una lluita de tots contra tots, s’ha trobat aixafada davant l’espectre de la responsabilitat que han sentit, de primer, els Governs després, els pobles que conreuaven la més estulta inconsciencia mentre la mort complotava subterràniament contra la raó humana.
La guerra ha estat el cop de pistó que ha fet explotar una nova categoría de pensaments; al familiaritzar-nos amb el preu de l’existencia, ens ha acostumat a tota mena de menyspreus. I, tot, graus, medalles, entorxats, gloria, Te-Deums, tot sembla ben petit quan un veu que els homes que figuren en les classes dirigents es demanen amb ansietat si l’enorme sacrifici que fan totes les patries quedarà compensat pel benefici que obtindràn. La resposta és negativa per tot arreu. S’haurà necessitat l’experiencia d’un dolor universal intens per a veure el buid dels motius de la lluita. Es indubtable que els resultats d’aquesta ens faràn a tots més humils. El gran La Rochefoucauld que hi entenía, puix n’havía passat de tota mena, deia «Molta gent vol ser devota, mes ningú vol ser hurnil».
Doncs allò que no podía donar la religió, ho aconseguirà aquesta guerra. Tothom en sortirà més humil, sobretot els alemanys que havíen erigit l’orgull en dogma nacional. Això no vol dir rès que el Kaiser tinguí, sempre Déu a la boca, i proclami continuament la divisa: «Déu està amb nosaltres». Aixó no té cap importancia. Probablement Jehovà felicitarà al vencedor i Jesucrist aconsolarà al vençut.
De la debacle moral, política i econòmica en surgirá un fènix, la sepremacía del dolor com, força educadora de l’individu i de la societat, donant l’empenta per a una metamòrfosi de les arrels de l’actual estat social. Es possible que aquesta direcció arrenqui crits jeremiacs a les cigonyes del Passat, les quals tal volta es dolguin d’haver desencadenat la tempesta. Mes si ella ens ensenya a soportar el dolor, també ens induirà a menyspeuar-lo.
I si un altre orgull neix que faci oblidar l’actual guerra i la seva seqüela d’horror i de crepuscolar hurniltat, la duresa futura ens farà marxar envers un camí no vist fins ara. Haurem après a no enternir-nos per rès, ni per nosaltres ni pels altres. Segurament aquesta és la suprema i última voluntat de la Mare Natura.
Londres, 14 abril 1915.