Revista Iberia Núm 3, 24 d’abril de 1915.

Josep Carner

Els alemanys i els germanòfils — aquests darrers sempre més extremosos que no els altres — han fet gran aldarull amb motiu d’haver-se de batre els prínceps alemanys amb els prínceps indis. Els alemanys que, no tenint exèrcit colonial ni súbdits llunyans d’esplendorosa historia militar, han d’ésser ells tots sols en el combat — la qual solitut no es déu pas a cap fina teoría idealista, graalesca, — s’enfurismen a l’idea de haver de lluitar ells, europeus, ells, capdevanters de la civilització europea, amb races asiàtiques, nobles, desuetes, colrades d’eternitat, prestigioses de misteris que mai talvolta es resoldràn, que el panteisme ha espaordit o Mahoma ha fet implacables.
I, darrerament, hem llegit en una de aquestes litografíes que ades i ara serveixen els corresponsals amarats de literatura al públic de bona fe, la descripció d’una arribada india a les files alemanyes, arrocegant-se per terra els cossos cautelosos; el gavinet entre les dents, lleus gairebé com esperits. I ja no hem compres la ira dels alemanys contra qui els envía semblants enemics; no l’hem comprès de cap de les maneres.
Perquè, deixant de banda que els alemanys que suara volien ésser grecs, i ara sembla que es decideixen a ésser romans, havíen procurat d’ésser més o menys indis — no caldría sino recordar uns quants poetes, uns quants divaga dors filosòfics, àdhuc algún etnògraf— s’ha de reconèixer que l’Occident es veia en l’imposibilitat d’oposar als alemanys adversaris d’ un cert paral-lelisme de procediment i ha hagut d’anar-ne a cercar a bandes no pas absolutament up to-date.

La base de l’infal-libilitat industriali militar d’Alemanya ha estat l’espionatge, l’arrocegar-se amb el gavinet a les dents, per ultrapassar els altres pobles d’Occident, per deixar enrera sobretot l’alta Nació Exemplar, l’Illa Reguladora del Món, el lema de la qual és Confiança… Aquesta raça alemanya era tant pobre, tant freturosa, tant pululant com les tribus del peu de 1’Himalaya. I la seva forma de personalitat patriòtica ha estat la seva gran immolació a un espionatge heròic, en el temps de pau. No es tracta de donar fe a totes les Ilegendes que d’inversemblants espíes d’Alemanya llegim en els darrers periodiquets departamentals de Franca;. però qualsevol coneixedor de les qüestions militars sab com el servei de espionatge de l’exèrcit germànic és el millor i el més extens del món, i molts industrials catalans poden donar noves de 1′ admirable espionatge comercial realitzat per Bailes i agents dels coolís de l’Europa Central.

I el símil de l’arrocegament en les tenebres, amb tant estreta penuria, és també un símbol de tota la civilització alemanya, indubtablement avençadora, difusa i innombrable, — tribus de savis! — però amb una fadiga de cada moment, una manca de frescor i espaio itat humana, una pobresa de les fèrvides qualitats genials, que no evoca mai el centaure de salts gloriosos damunt l’abís, de victoria inexplicable davant la nosa enorme. La ciencia alemanya fapensar una mica en la litografía de l’indi. ¿Per què, doncs, la guerra entre l’indi i el gerrnànic no fóra una guerra civil, de les que, seguint una opinió, il·lustre, ponderava l’il-lustre Xenius? La raça aria ha tingut entre sos noms in nombrables el d’indo-gerrnanic. Aquesta lluita, doncs, és d’esperit i pot ésser de glòria.