Kameraden

Kameraden és un llibre que recull des de França, l’any 1917, les caricatures i il·lustracions que el català Feliu Elias (APA) publica els dos primers anys (1915-1916) al setmanari Iberia.

Kameraden-portada

El títol conté un prefaci de Sem i un pròleg de J. Grand Carterèt i es fa per iniciativa de La Maison Detouche Fils de Barcelone.

Per això les llegendes dels dibuixos s’espressen en francès però també castellà i en anglès, i ens traslladen a l’imaginari del moment en aquesta crònica il·lustrada de guerra.

Traducció del prefaci de Sem:

Prefaci

Estic feliç i orgullós de haver estat escollit per a presentar al públic francès el nostre jove compare espanyol, Monsieur APA.

Tot i que us el presento, no ens és un desconegut. Ja hem vist amb molta simpatia, la seva signatura en els diaris de París. Però acaba de revelar-se com un poderós polemista en el diari Iberia, que des de la Guerra apareix amb un gran èxit a Barcelona.

És cert que nosaltres comptem, a Espanya, amb grans i generosos amics, però no en tenim de més ardents i poderosos que els Srs. Colom, Inglada, Canals, Aragay i Apa, l’elit dels dibuixants espanyols els quals, en un gran impuls de convicció, s’han unit per a fundar, assumint els riscos i sense voler acceptar subvencions, aquest setmanari venjador, on combaten com a veritables cavallers del llapis, marcint la infàmia dels nostres enemics en pàgines sagnants.

La Maison Detouche Fils de Barcelone ha tingut la brillant idea de reunir en aquest llibre les millors pàgines d’Apa, amb les llegendes traduïdes al francès i a l’anglès. És bo i és just que coneguem totes les magnífiques il·lusttracions d’Apa, on viu un amor apassionat per França. Doncs el que frapa més d’aquestes composicions, més enllà de l’alta qualitat del dibuix, és la passió vehement que les ha inspirades. Certes d’aquestes pàgines superen en violència els textos més agressius dels nostres caricaturistes. Sens dubte exposa una manifestació de la passió espanyola. Apa és de la mateixa sang que Goya.

Però hi ha una altra cosa. Nosaltres, que ens trobem dins la lluita, descarreguem la nostra ràbia colpejant els boches a cop de canó, granada i baioneta. Però els nostres amics, asseguts en la neutralitat del seu govern sobre les grades d’un circ, fora de l’arena, exasperats d’indignació i, com a espectadors abocats a la barrera, enrabiats per la impotència, aixequen el puny dins d’un roig colèric, escridassant la bèstia sagnant i enfollida, cobrint-la d’insults i lapidant-la amb tot el que es troben a les mans. Llegiu sobretot aquelles llegendes que jo he seleccionat de la Iberia.

Un horrorós soldat alemany està dret davant del cos estès d’un nen a qui acaba de tallar les mans. Sosté una de les manetes amb les seves urpes i, amb un posat sentimental, li arrenca els petits dits com qui desfulla els pètals d’una margarida.

Títol: Hermann pensa en Dorethée

Llegenda: M’estima, una mica, molt…

El signa Inglada. El mateix Willete no n’ha de més atroç.

Del mateix artista: un soldat d’infanteria boche fa practiques de tir dins un caseta i la diana és siplement la Creu Roja de Ginebra. Iribe mai ha arribat a aquest ingeni tan espantós.

I ara sobre Apa, us presento dos soldats prussians esclafant una nena a cops de culata amb una brutalitat frenètica.

Llegenda: Misogínia.

Però encara n’hi ha de millors. Apa ha anat més enllà en l’audàcia i la volència.

Joffre i French flagel·len repetidament amb enormes fuets amb cordes plomades el Kaiser, amb els pantalons baixats i el cul a l’aire, mentre el rei dels belgues el sosté entre les seves cames.

Llegenda: I jo que em creia el flagell de Déu.

Aquesta darrera il·lustració ha estat intervinguda per la censura espanyola, i el nostre amic Apa ha estat dut davant la justícia.

Vegeu amb quin coratge i ardor els nostres amics ens estimen. Res no els atura.

Aquesta violència del pensament de l’Apa és del tot traduïda admirablement pel seu dibuix robust i simple, amb traç amarg, mordaç, realçat només per una tinta plana. Apa és jove i encara progressarà més. Dins seu hi ha la llavor d’un mestre.

És en nom de tots els camarades que li dono la benvinguda a Paris i que li adreço les nostres més càlides felicitacions pel seu talent i coratge.

A Espanya hi ha dos tipus de neutres. Els Sancho Panza, que s’inclinen cap a una filosofia prudent i prefereixen no embolicar-se. Però especialment hi ha els Don Quixots. L’heroi del gran Cervantes, en mig d’aquest enorme drama, es despulla dels seus parracs, es transfigura, i apareix com encarnació de l’Espanya cavalleresca, que no té por a trencar llances contra els molins de vent de la barbàrie teutona, els monstruosos zeppelins, assassins de dones i d’infants.

SEM

Traducció del Pròleg de Grand Carterèt:

Un Caricaturista català i la caricatura espanyola

Gran és per a mi el plaer de presentar al públic francès les següents composicions, peces ben agudes, signades per APA, publicades per Iberia i posades en color amb un gust exquisit i estampades amb un gran domini tipogràfic de l’impremta Detouche, en aquesta ciutat de la “Rambla de les Flors” que és una mica, per a nosaltres, com una germana francesa més enllà dels Pirineus.

APA – Felix Elías Bracons per a donar el seu nom real- un d’aquests neutrals, com n’hi ha tants, és a dir, un neutral el pensament del qual no es troba en posició neutral, un d’aquests coratjosos artistes estrangers que, per iniciativa pròpia ha posat els seus llàpissos a la nostra disposició, orgullós de defensar amb nosaltres la causa del Dret, de la Llibrtat, de la Independència dels pobles.

I potser no sigui tan inútil, ja que se m’ofereix la oportunitat, remarcar que si bé són molt nombrosos els artistes estrangers – holandesos, suïssos, americans i espanyols que assetgen amb les seves sàtires mordaces la Kultur tan apreciada pel militarisme prussià, en va hem cercat en aquests països, i em refereixo a Holanda, Suïssa, Amèrica i Espanya, artistes d’escàs valor disposats a defensar la causa dels nostres enemics – la qual cosa seria, si no del tot normal, sí perfectament admissible, donat que aquests artistes són neutrals. Per altra banda, si bé ens troben diàriament periodistes i pamfletaris, per redactar les pagines subvencionades per diners alemanys, cap llapis consenteix vincular-se a una obra de propaganda germànica a través de la imatge. Vet-ho aquí el que sorgeix victoriosament de l’estudi atent de la caricatura de l’estranger; vet-ho aquí el fet capital que no podem silenciar, perquè afirma, davant del món, l’admirable tarannà de la consciència artística europea.

A qualsevol país, la caricatura no ha dubtat ni un instant a defensar la causa dels aliats. Els llapis s’ofereixen lliurement, no estan en venda.

Tot el que s’ha escrit i el que s’escriu cada dia sobre la propaganda germànica a Espanya! Renoi! Com pot ser que es silenciï i que semblem ignorar aquesta admirable propaganda dels llapis espanyols en favor dels aliats que, tant per les il·lustracions com per les cartes postals, es manifesta en tots els indrets de la península ibèrica, a la vella Espanya i a la jove Catalunya, tant a Madrid com a Barcelona; a Madrid, on creixen gran quantitat d’efímers fulls il·lustrats, a Barcelona on hi ha la Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa que durant tants anys han estat mostrant el camí pel bon combat per França i per la Llibertat.

La batalla dels llapis espanyols en favor de les nostres idees es manifesta a tot arreu. A Madrid es fulleja España, Gil Blas, Gedoncito, Blanco y Negro, la Espera (un dels més ben il·lustrats del món), com Gedeón i el Mundo Humorístico, que segueixen les belles composicions Ricardo Marín en el gran diari El Liberal, que avui en dia dirigeix Gómez Carrillo, aquest meravellós artista de la ploma, mig espanyol i mig francès; passegeu per Barcelona – aquesta capital de l’art català on s’il·lustren i fa anys que hi trobem Moliner, Pellicer, Apel·les Mestres-, tots els setmanaris il·lustrats; com a capdavantera la Campana amb Picarol, Iberia amb Apa i Inglada, i us quedareu una mica sorpresos amb aquesta rica documentació a través de la imatge.

I aquesta riquesa, aquesta puixança de la caricatura espanyola és encara més agradable de constatar quan un jove escriptor, José Frances, dotat d’un profund sentit estètic i que encapçala, més enllà dels Pirineus, el bon combat per a la popularització de l’art humorístic, em posa erròniament en una categoria de francesos la opinió dels quals “els espanyols no són caricaturistes”.

Potser en alguns períodes de la història, aquests dibuixants no han estat a l’alçada dels esdeveniments, en què se´ls demanava fer ús dels seus llapis venjadors, però aquests temps queden enrere i quan escriurem la història de les manifestacions gràfiques durant la gran conflagració europea , la caricatura espanyola tindrà una de les pàgines més boniques que hi ha.

S’ha d’afegir que des de fa molt de temps l’art espanyol s’ha oblidat dels Pirineus i triomfa a casa nostra com a la seva Península, i que, com Vierge et Luque, Jou, avui es reafirma a París un mestre amb dues molt bones litografies : L’orage passe, l’orage a passé, admirables síntesis gràfiques de la invasió germànica.

Acabo de dir que la caricatura espanyola ha aportat a la nostra causa una considerable participació. Fa temps, era l’Antologie barbare des temps modernes, recull dels fets i gestes de la Kultur il.lustrats per Picarol i ara i aquí l’àlbum d’Apa, que sobre un format luxós, amb una execució perfecta, segueix la mateixa idea.

Apa, tan pintor com caricaturista.

Un artista amb un sentit del color i del traç gràfic.

Un artista amb sentit de l’humor, de la sàtira violenta i de la càrrega desprevinguda.

Un dissenyador espiritual el pensament gràfic del qual es recolza reiteradament en el pensament literari.

José Frances en la seva conferència posteriorment reunida en la publicació La Caricatura Española Contemporánea, l’ha ben observat i l’ha qualificat de la següent manera: “Es profundo y ligero al mismo tiempo. A una gran solidez técnica de la simplificación lineal”

Ja he dit que Apa és alhora pintor i caricaturista. És una doble cara del seu talent que apareix clarament quan fulleges el seu àlbum que abraça un any des del mes d’abril de 1915 al mes d’abril de 1916. De vegades es tracta de simples croquis i altres vegades son veritables pintures humorístiques. De vegades el color és deduït només a través dels tons del negre; de vegades una estampat de color dóna un to general al dibuix. I tals petits cròquis, solts en un traç simple i ferm en el centre d’una pàgina blanca, tenen l’aparença d’un document històric, mentre d’altres apareixen com el primer esbós de quadres importants.

Aquí tenim les caricatures de personatges: el Kaiser, Hidenburg, Bethmann-Hollweg, el Kronprinz, Ferdinand le Desiré, Venizelos (Futur rei de grècia) i l’actual sobirà, és a dir, “El gendre”, François-Joseph, Wilson “el domesticat”.

Allà tenim càrregues sobre aquest pobre Michel o sobre la Germània, que està a 42 de febre – “no hi ha remei, és el Krupp”- que està condemnat a “un pangermanisme sense pa”, o que s’estarrufa davant totes les catedrals d’Itàlia. “Quin país de Xauxa!” pensa ella, “si Déu ens ajuda”.

Certes idees es troben, més o menys, en totes les caricatures, però Apa té una manera magistral d’expressar-les. Per exemple, les dues imatges: “L’Ideal Alemany”: “Volem una mica de terra sota el sol!” I és la mort qui s’encarrega d’enterrar curosament el pobre soldat prussià. – “La tala dels boscos de França” – “què dimoni volen fer amb tanta fusta?” A la qüestió, l’artista respon: “Taüts, amic, taüts!” I és d’aquesta manera que dibuix i llegenda competeixen d’esperit. Quatre petits croquis, imatges sense paraules estan destinades a donar-nos la veritat sobre Reims. Podrem passar davant seu sense veure´ls, però quan l’ull s’hi deté només un segon, no pot apartar-ne la vista, ja que aquestes petites vinyetes tenen una veritable força de veritat i comicitat. El Xampany de Reims destruïnt la catedral de la Xampanya! Quina filosofia en quatre gràfics! Quin poema de Kultur!

Un darrer tret particular a l’imatgeria catalana. Joffre, el nostre Joffre, apareix aquí com el protagonista de diverses caricatures. I sabeu per què? Perquè ja hi ha hagut abans, a l’altra banda dels pirineus, uns Joffre, senyors feudals, i la Catalunya espanyola és sempre feliç de recordar les seves afinitats amb la Catalunya francesa. Aquí tenim a Joffre assistint, amb French, a la representació del Guinyol del Kronprinz; i Joffre ensenyant al mestre d’escola… alemany encadenat; Joffre xutant amb un cop de peu magistral a “l’Alemanya, per sobre de tot….” Sobre el sol, que se’n mofa.

I aquestes imatges són més interessants perquè ténen la veritable fisonomia del “nostre Joffre””

Hem vist en alguns dels meus reculls de la Kultur et ses hauts faits, especialment unes caricatures tan remarcables provinents d’altres colaboradors d’Iberia, Inglada i Canals. Aquest és un artista que sen’s rebela en la seva obra completa. Un artista que ens fa pensar, un artista que té en el grau més alt el sentit del còmic, un artista a qui agraden les comparacions a les oposicions pintoresques; – Al “Canceller de ferro” li oposarà el “Canceller de suro”_ Un artista que a través dels seus estudis de colors i de la seva tècnica pot recordar-nos, potser, algunes escoles estrangeres, però en el pensament en la mentalitat son totes franceses.

Desitjo que Apa i Iberia, l’artista i el diari, puguin trobar, en el públic francès la simpàtica acollida i l’èxit dels que tenen dret.

També desitjo, a través d’ells, que la caricatura catalana obtingui la ciutadania Francesa..

J. GRAND-CARTERET.

Paris, gener 1917.