Feliu Elias i la seva família van exiliar-se el gener de 1939, dins de l’expedició que organitzà la Generalitat per evacuar els intel·lectuals catalans. Van viure a França durant tota la Segona Guerra Mundial. Va estar presoner durant més d’un any en un camp d’internament del govern col·laboracionista de Vichy, d’on sortí molt malalt. Acabada la guerra se li va permetre retornar a Barcelona, on morí l’agost de 1948.

L’Exili ens va dur a Tolosa de Llenguadoc. Fèiem els àpats en un dels restaurants universitaris i aquella va ser una extraordinària ocasió de conèixer-nos els uns als altres. Quin camp més formidable, Tolosa de Llenguadoc, per ser explorat de bracet amb Feliu Elias! En diverses ocasions m’havia preguntat en havent dinat: “Què fas, aquesta tarda?” Anàvem a qualsevol indret de la ciutat: la catedral de Sant Esteve, la gran església romànica de Sant Serni, l’ajuntament, els museus, alguna de les biblioteques.

On fos, en Feliu Elias trobava pretext per monologar durant hores sobre peculiaritats arquitectòniques, subtileses d’equilibri, delicadesa de tonalitats i l’aplom d’una escultura o la netedat d’una balaustrada. Jo l’escoltava àvid, en èxtasi, golafre de la prerrogativa, i ell se n’adonava i s’hi delectava.

Fragment de les memòries de Tísner publicades al catàleg de l’exposició “Feliu Elias” de 1988

 

Carta a Ferran Canyameres:

Barbazan, 8 juny 1944

Em faig càrrec de la vostra angoixa amb els bombardeigs que heu de sofrir tan a proximitat, angoixa que els darrers esdeveniments deuen augmentar. No he oblidat pas l’espant que aquests terrabastalls em causaven a Barcelona, a les darreries de la República. Hi ha un consol als horrors actuals, i és que llur magnitud pressuposa, com l’apoteosi espatarrant dels castells de foc, la fi de la tronà. És possible però que la pau sigui arreu, fins a casa nostra, no pas molt suau. En efecte, la contrada on vivim, ara com ara, és un paradís, si per cas la comparem amb la que vós habiteu: els espetecs hi són rars; avui mateix n’hem escoltat un de força estrepitós, si ben llunyà.

Moltes gràcies per l’avenç de diner que m’anuncieu: serà molt ben rebut tota vegada que a mesura que les comunicacions esdevenen incomunicacions, els recursos van encallant-se pel camí. Estic acabant el vostre encàrrec. Manca il·lustrar el darrer conte i la làmina del penúltim.

Moltíssimes gràcies per les vostres ofertes de les Converses d’Eckermann amb Goethe. M’agradaria poder correspondre a la vostra generositat, però no tinc res: fa cinc anys que no tinc res, com quan era infant. No oblidaré, però, que us sóc deudor. En Tasis ja m’escriví aquest despreniment vostre.

Si, com suposeu, és possible que l’editorial vostra de París es perdi amb un possible precipitat retorn a Barcelona, podríeu tal vegada reconstruir-la a casa nostra, i aleshores aquest repartiament potser es pugui realitzar sense coaccions.

Les litos que Martí Bas féu per al vostre llibre, estan molt bé, molt millor que les que féu per al llibre de Guilanyà. Quan jo li’n feia una lloança per escrit, no tractava pas d’afalagar-lo, sinó de donar-li confiança. És un dibuixant hàbil, però cal que vigili aquesta habilitat, la qual podria jugar-li una mala partida, com embriagament que és.

El que em conteu de l’Opisso no em sorprèn pas: no acabarà pas de fer aquestes coses, i cada dia més greus, perquè és un anormal, un neuròtic de la insociabilitat i d’altres desviacions; és un irresponsable, al qual, per tant, no se li pot exigir rectitud. La meva filla, la gran, quan m’escrivia darrerament, i em deia que l’habia trobat i que li havia fet mil excuses pel molt que havia laborat contra meu durant aquests darrers anys del nostre exili… Si això no és anormal!… Perquè cal que us digui que amb ell sóm amics des de fa quaranta-ninc anys, amics constants, sense cap baralla; que li he fet serveis incomptables, el darrer del qual és haver-li fet retornar, per influència de l’aleshores subsecretari de Belles Arts, l’Amic Renau, el seu pis, el qual, per abandonament, havia ocupat la policia.

Rebo de tant en tant cartes d’amics que restaren a Barcelona, i que fins ara no havien gosat a escriure’m, ço que potser és un bon senyal per a nosaltres els exiliats. D’altra banda se’m diu que Cambó ha encarregat la traducció de les obres de Shakespeare a J.M. de Segarra, ço que també em sembla un bon símptoma; però el que són garanties o esperances concretes de pròxima normalitat a Catalunya, ningú no vol escriure-les. Davant la possibilitat d’un retorn a la normalitat, els periòdics espanyols es revifen i es posen ferotges i amenaçadors. Tot fa suposar que el canvi de jeia de la política espanyola seria treballós i penós.