Article de Ramon Rucabado a Catalunya Social, 30 d’Octubre de 1926

En Feliu Elías contra el Ven. Claret, contra La Salette i Lourdes

Tant de sobrenaturalisme acaba per embafar.
FELIU ELIAS, Simó Gómez, p. 28.

Qui diria que un encàrrec de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona, la biografia oficial d’un pintor barceloní del passat segle, donés lloc a una expansió de blasfèmies contra coses sagrades? Qui diria mai que l’escriure oficialment la vida d’En Simó Gómez, que ens ha deixat força pintures religloses, servís de pretext perquè el biògraf recollís del llot de la seva època, i no pas per a rematar-los sinó per a fer-los reviure, els potins calumniosos i les vileses de claveguera, contemporanis a l’artista biografiat? Certament, Simó Gómez era un home de la mànega ampla; pensador lliure i lliure vividor, però no era crític d’art ni professor d’estètica ni dibuixant satíric ni tenia pretensions d’escriptor, de manera que, pensés com volgués, la seva obra artística no té res de sectària ni d’immoral. Per què, doncs, ficar en la “història verídica d’un pintor del Poble Sec” tanta rancúnia contra l’ordre sobrenatural, quan aquest ordre sobrenatural a l’interessat es veu que no l’amoïnà poc ni gaire? Pecà sens dubte, el pobre Simó Gómez, però no pas contra l’Esperit Sant. Déu l’hagi perdonat. Déu il·lumini, que encara hi és a temps, a aquest trist i biliós historiaire, que sent amb olfacte de gos el “baf ” del sobrenatural, i el borda sempre que l’ensuma. Simó Gómez va néixer vers 1846 (ho sé per deducció: el biògraf que tantes coses inútils i malignes aplega, es deixa so vint el registre de les dades precises) i va morir en 1880. Doncs bé, tots els fets sobrenaturals que varen passar de 1846 a 1880, tinguin o no tinguin relació amb el pintor (La Salette és l’únic que n’hi té, perquè li encarregaren, no pas una caricatura, sinó un quadre) ho apunta el senyor Feliu Elias per a subscriure-hi una befa injuriosa o una negativa displicent.

A la pàgina 18 per a explicar que a la germana d’En Simó Gómez, hidròpica, li convenia l’aire de la muntanya, però no li va reeixir, diu això: “Però el miracle no ve. A Madrid, Sor Patrocinio en fa molts de miracles, però a Barcelona només s’obté un modest exorcisme en el presbiteri d’alguna parròquia… unes cartetes que la Verge envia…” (p. 19). Què té a veure, diu el lector, tot això i quina transcendència ho lliga amb la biografia oficial del pintor? Cal remarcar que el senyor Elias excel·leix en l’art que ell mateix anomena “maneflejar” o manefleria dels detalls inútils, així com dels qui comprometen i desacrediten el personatge estudiat. Minúcies casolanes, flaqueses de vida privada, notes amb prou feines tolerables en un historiador íntim, les aboca a raig fet en llibres oficials, editats per a fer conèixer i estimar els nostres pintors barcelonins. A l’atzar dues mostres del Benet Mercadé perquè vegi hom a quina vulgaritat davallen els delicats sentits dels qui s’ofenen al baf del sobrenatural. “Darrera la porta del pis, clavada l’orella en el forat del pany, es rellevaven la senyora i la minyona… De seguida que es percebia la remor d’aquell trepig, la sentinella es precipitava a la cuina a tirar la verdura a l’olla” (p. 51). “La senyora Elvira recorda haver vist o sentit a dir d’una nena així mateix viva i riallera que era germaneta de l’oficiala primera de la secció de capelleria femenina dels magatzems E. S. (p. 52). El baf de la cuina i les xerrameques de cuina són més interessants per a aquest subtil biògraf que el món sobrenatural.

Fet a aquesta mòdica atmosfera natural, l’equilibri olfactiu del senyor Feliu Elias s’irrita quan flama els miracles, per lluny que siguin. Per a fer-nos un retrat d'”Aquella Barcelona” (Cap. II) per a situar la història del pintor del Poble Sec, les emprèn contra els miracles que es feien a Madrid. No sabem què tenen a veure el P. Claret ni la cort d’Isabel II en el marc local on l’artista va moure’s. Però el senyor Elias no podia desaprofitar l’avinentesa cronològica. Pobres taumaturgs que se li posen entre data i data, ja han rebut! I el mètode, ja el sabem, involucrar els miracles autèntics amb les facècies i supersticions del temps, i llançar-ho tot plegat al menyspreu.

L’antic redactor del Papitu reviscola l’epopeia de La Flaca, i llença contra els dos personatges més calumniats d’una època, certament de molt desigual altura l’un que l’altre, el mateix llot que copsa regirant les cloaques coetànies. Ben cert que la figura de donya Dolors de Quiroga i Cacopardo, en religió Sor Patrocinio, no és comparable amb l’esclat transparentíssim de virtuts i gràcies del Venerable Pare Anton Maria Claret, confessor de la reina. Homes de seny i de crèdit han deixat en suspens el judici sobre la nebulosa dels miracles d’aquella monja, però salven sempre — testimoni el Bisbe Aguilar, d’actualitat vibrant aquests dies (1) — el respecte definitiu a una persona, les obres bones certes i conegudes de la qual pesen més que el dubte de les discutides. De totes maneres, la glòria del Pare Claret eclipsa les figures secundàries del seu volt, i solament una intenció torçada pot tornar avui a equiparar dos noms, la unió deis quals constituïa en la seva època una abominable injúria. Ja fa com qui intenta, En Feliu Elias, vindicar una mica el del Pare Claret, però amb quines paraules, Déu meu! El situa com a encobridor, com a “tapabruts” (p. 24) prescindint que el rigorisme històric ha demostrat que el Venerable es pot dir que ni de vista coneixia a la interessada, diu : “Ell absol, defensa i avala totes aquestes cosasses, I ENCARA TÉ LLEURE PER A FER TAMBÉ ALGUN MIRACLET” (p. 25). Així tracta el senyor Feliu Elias al Servent de Déu, resplendor de la nostra terra, tota la vida del qual fou un miracle continu.
Si resulta incomprensible que per a parlar d’aquella Barcelona retregui hom i malparli dels miracles esdevinguts a Madrid, sembla major enigma encara el que per a descriure l’ambient artístic de la mateixa Barcelona retregui, també per a malparlar-ne, els miracles de La Salette i de Lourdes (Cap. III). Es que “el miraculisme, que a Madrid havia trasbalsat toles les lleis naturals i artificials [?] és un reflexe del que passava a França. Tothom feia miracles a França” (p. 27) i aquí col·loca aquell catàleg de que parlàvem l’altre dia (3), de ço que el senyor Feliu Elias en diu “excessos” dels “ultramontans“, “aliats polítics” d’això que anomena ell, amb horror, “el Romanticisme“, paraula que més avall ja sabrem el que vol dir en boca seva. Anem a extractar-lo, aquest inventari, que ho és dels odis i de les curiositats malsanes del seu autor.

“Era el moment sensacional de les aparicions de Notre Dame de la Salette [jo subratllo]; el moment de descobrir-se’n la trampa [?] pietosa de Mademoiselle… de la Merlière. Mentre això passava cap a l’any 1846 a la Lorena començava l’odissea mística de l’abbé Leopold Baillard, els seus germans i les llurs monges; era el moment de la introducció de la teosofia a França per la russa Helena Pawlowna Blawatsky; el moment en què la maçoneria s’imposa per les seves pràctiques conjuratòries i mistagògiques; l’era del Luciferisme de Mlle. Diana Woghan i que no cal confondre amb el Satanisme i els miracles negres, tan freqüents aleshores com els badalls; era l’hora dels taumaturgs Vintras, Boullan, Lévy i altres demagogs de l’ocultisme actiu; la tongada de les mil supersticions i pràctiques demoníaques, espiritistes, cabalístiques, astrologístiques; l’hora del Sar Seraphin Pelladan, del culte de la Llum i de l’estètica ocultista… quan es revifa el swedenborgisme; QUAN COMENCEN LES APARICIONS DE LA VERGE DE LOURDES [jo subratllo] en 1858; quan August Comte funda la religió positiva, el Culte de la Humanitat i se’n fa pontífex i crea sants i santes i posa en l’altar a la seva amistançada Clotilde de Vaux; la hora de l’Essenianisme, del Gnosticisme moderns i dels isíacs de París; quan esclata el fideisme dels Bautain i de Lamennais; aleshores és la gran voga del diari francès “Le Pelérin” [jo subratllo], òrgan del miraculisme francès, quelcom de semblant al setmanari barceloní son contemporani “El Eco de las al mas del Purgatorio“; les dones visionàries, miraculades, estigmatitzades, inspirades, sibil·les, il·luminades, extàtiques i profetesses apareixen a cada cantonada” (p. 27 i 28).

Ja us avisava, lectors, en l’anterior article, que en el Simó Gómez del senyor Feliu Elias hi havia feina no per a un, sinó per a cinc o sis censors eclesiàstics.

Esbravada la pruija del senyor Elias en aquesta espòrtula sacrílega on intenta llançar al femer del rnenyspreu, barrejades amb tota mena d’escombraries supersticioses, les dues santes imatges de Lourdes i La Salette, és llavors que, alliberat, fa l’exclamació ingènua: “Tant de sobrenaturalisme acaba per embafar“, i després d’atacar, encara a Veuillot i Montalembert, resumeix finalment l’objecte de les seves fòbies en aquesta altra síntesi : “Tot això, tan morbós, ve a ésser com l’escòria del Romanticisme en dissolució“.

I qui diríeu, d’aquesta escòria, qui en féu l’escombrada? “El Realisme d’En Courbet en va fer les estelles en el terreny artístic, i en triomfar a París aquest Realisme triornfa també a Espanya i particu larment a Barcelona”. La veieu, lectors, vers on apunten les armes que surten de la posició estètica del senyor Elias ? L’endevineu, ara, quin sentit dóna a aquest mot, d’aparença inofensiva, el Realisme? No compreneu on va, quan arbora el mot triomfal del Realisme contra un Romanticisme dins del qual ja heu vist quantes i quines coses sagrades hi fa cabre ? Compreneu ara per que fan indignar els mi racles, les aparicions, totes les manifestacions del món sobrenatural, a aquest esteticista, adorador exclusiu de la realitat entesa en sentit corpori, material, sensual, naturalista? Ja en parlarem en altres articles de l’estètica d’aquest senyor, que quan apunta contra el Romanticisme, ja sap que apunta i tira contra Roma.

També farem, si Ella ens ajuda, una vindicació especial de la Mare de Déu de La Salette. El senyor Feliu Elias, que comença amb aquest nom august el catàleg d'”impureses del Romanticisme“, s’hi aferrissa amb predilecta sanya, a propòsit d’haver En Simó Gómez pintat un bocet, encàrrec rebutjat després, d’una casa barcelonina, ço que també procurarem posar en clar. Ell ataca la primera aparició de la Verge en el segle XIX, perque ha llegit quelcom de les contradiccions. Sap la negació, però no sap la rèplica. Ell no sap que aquelles contradiccions, permeses per la Providència a major triomf de la veritat, s’esvaïren, i el culte de Nostra Senyora Reconciliadora és viu amb tot l’esclat de l’eficàcia. Una de les gràcies sobrenaturals més exquisides de La Salette és sens dubte la conversió d’Ernest Psichari, nét de Renan, segons confessa a Le Voyage du Centurion, llibre apostòlic flamejant que el senyor Feliu Elias trobà “una menja horrible” (4), amb la qual cosa demostra portar ben sintonitzat el paladar amb l’olfacte.

La tàctica de ficar les causes veritables i autèntiques de miracles, com La Salette i Lourdes, entremig de l’estadística negra de superxeries i pràctiques tenebroses, no té en si mateixa res de nou. Es el clàssic mètode del Sanhedrí de Jerusalem fent crucificar la Víctima Innocent entre dos lladres. Ara En Feliu Ellas condemna també la Verge Santíssima, per sobrenatural, i li posa als costats les des venturades actrius de l’ocultisme i de la bohèmia filosòfica. Així com d’un sol gest dóna comiat a les santes privilegiades amb favors celestials, penyora del Diví Amor i Omnipotencia, confonent vidents amb visionàries i profetesses amb sibil·les.

Aquí poso, per final, el mateix grup de fets que a En Feliu Elias maregen i embafen, considerats per un que té els sentits educats a la llum i als aires de l’esfera de l’esperit. Compareu, aquells a qui el so brenatural embafa amb aquells a qui el sobrenatural eleva.

“Moltes vegades també la generació materialista i atea d’aquest segle es veié enfront de fenòmens sobrenaturals, en l’explicació dels quals el saber, l’argúcia i l’altivesa dels seus esperits-forts varen quedar confosos, sense que hipòtesis astutes i fraudulentes encertéssin a desvirtuar-los. Així va esdevenir, per a major glòria de Déu, amb les verges extàtiques i estigmatitzades, l’agustina Anna Caterina Emmerich, del convent westfalià de Duelmen (1774 -1824), Maria de Mörl de Kaltern (1812-1868), Domenica Lazzari, igualment al Tirol, i Lluïsa Lateau, a Bèlgica, amb les aparicions de la Verge a Alfons Maria Ratisbona, a Roma (1842), als nens de La Salette (1848), a la jove Bernadeta a Lourdes (1858), i a altres persones piadoses, donant lloc sovint a investigacions transcendentals, curacions meravelloses, imponents romeries i grandioses consttuccions de temples… Arreu bufa l’esperit, i el seu alè anima molt diverses manifestacions de la prolixa i admirable vida de l’Església que amb ànsies de tristesa i gaudi espera l’hora que la uneixi per a sempre més amb el seu Espòs diví”.

Paràgraf fulgurant del cardenal Hergenrother (5). L’alè de l’esperit de Déu que amb els miracles ens anima, és el consol vivificant per quan arribi l’hora.

El senyor Feliu Elias té una altra manera d’esperar l’hora de la mort, i és la que suposa en l’altra seva víctima biografiada, En Bernat Mercader, “…llegint Schopenhauer i Novalis, com aquell qui mata el temps amb els diaris del barber, esperant torn per a l’inexcusable petit enuig de l’afaitar” (p. 108).

R. RUCABADO

(1) Citat pél seu homònim P. Aguilar, Missioner del Cor de Maria, en la Vida del P. Claret d’aquest últim. (T. II, cap. VIII.)
(2) Op. cit., p. 163.
(3) Veure l’article de la setmana última.
(4) Textualment “horrible menja de guix i serradures de demolició”. La Publicitat, 8 agost 1923
(5) Història de l’Església, tom VI.