A la redacció de la Revista Iberia s’hi va formar una jove generació d’intel·lectuals que marcaria les línies del periodisme modern a Catalunya. La majoria d’ells participava a l’Ateneu Barcelonès i les seves penyes.

Així descrivia Eugeni Xammar, a les seves memòries Seixanta anys d’anar pel món, el dia a dia de la revista. (recollit per Joan Safont a Per França i Anglaterra La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans. Acontravent, 2012.)

Cada vespre, després de les set, els redactors, dibuixants i col.laboradors més regulars ens reuníem al voltant de Claudi Ametlla. De Romà Jori se n’esperava un article cada setmana, però les setmanes passaven i els articles d’en Jori no arribaven gairebé mai. Amb un article de Màrius Aguilar s’hi podia comptar cada quinze dies. Rovira i Virgili, en canvi, era la regularitat mateixa, però el desordre de la casa havia pres tals proporcions que àdhuc un home tan entenimentat com ell se n’havia encomanat el virus. Prudenci Bertrana el tenia a la mà a totes hores i feia tot allò que se li demanava. L’APA era una màquina.