Violència política, inici de la guerra i segon exili

Caricatura, sense signar, apareguda a La Publicitat el 17 de maig de 1936.

publi-19360517–Ja estàs al corrent de l’Assemblea de la C.N.T. a Saragossa?

–Si, noi: quina barbaritat… !

Apa va participar amb les seves caricatures en el tens ambient polític dels anys 30. Des de La Publicitat i El Be Negre va repartir crítiques cap a tots els actors de la vida republicana, i els anarquistes no van ser els únics que es van sentir ofesos: La impremta de El Be Negre va ser incendiada pels escamots d’Estat Català l’any 1933.

La declaració per part de Companys de l’Estat Català va significar per a nosaltres una època verdaderament ben fosca. Arran dels fets del Sis d’Octubre, publicacions com La Publicitat i moltes altres en les quals l’Apa col·laborava, totes les fonts dels nostres ingressos, van ser tancades. Passat el que és l’anomenat Bienni Negre, es podria dir que vam tornar a la normalitat, però no del tot. Sorgiren amb força els les sigles CNT-FAI, els anarquistes, que començaren a ensenyar l’orella. La FAI, en especial, es movia amb total impunitat per la Plaça d’Espanya de Barcelona tirant bombes, talment com si volguessin ensorrar la República.

L’Apa, a partir de les seves caricatures a La Publicitat, va voler combatre l’actitud d’aquest moviment, creador d’una inestabilitat urbana que feia més mal que bé. Va ser segurament aquest el motiu pel qual va rebre bastants anònims, alguns molt macabres, amenaçant-lo de mort; però la veritat és que ni ell ni jo no en fèiem gaire cas. Algunes d’aquestes amenaces les va rebre a l’Ateneu Barcelonès, entitat en què, com he comentat anteriorment, passava la meitat de la vida.

Recordo una tarda , cap a quarts de sis, que l’Apa se’n va anar de casa cap a l’Ateneu. Un quart més tard truquen a la porta. Obro i un noi, bruscament, m’allarga un paquet de forma circular embolicat amb paper de diari, tot dient-me mentre baixava corrents les escales: “per al senyor Feliu Elias”. Amb aquell paquet a les mans, congelada enmig del corredor, penso: “una bomba!”. L’única cosa que se m’acut és portar aquell paquet al balcó. Però la “bomba” no explota. Estic sola al pis i he d’esperar a telefonar perquè l’Apa deu ser encara de camí a l’Ateneu. Passada una estona ho faig; falsa alarma, el paquet no és res més que goma aràbiga que l’Apa havia comprat. El que no havien aconseguit aquells anònims ho va fer aquell pot de pega: una mica d’intranquil·litat.

El 19 de juliol de 1936 es produí a Barcelona l’alçament militar espanyol. Ho vam saber primer per la ràdio, més tard per l’enrenou al carrer. Des de l’alba d’aquell mateix dia ja se sentien els tiroteigs als carrers. Era l’inici del terrabastall que havia de capgirar les nostres vides. El meu marit, com molts altres intel·lectuals, va anar a oferir-se a la Generalitat per a qualsevol cosa amb què pogués ajudar la causa republicana.

L’endemà ens assabentàrem que uns incontrolats havien assassinat el periodista Josep Maria Planes, amic de casa, crític acèrrim en els seus articles de La Publicitat de les actuacions violentes dela FAI.

El dia 20 de juliol, davant el caire que anaven prenent els esdeveniments, es reuniren a casa tots els germans de l’Apa per instar-lo a abandonar el país. Ell, però, no volgué ni sentir-ne parlar. Aquella mateixa tarda rebérem una telefonada des de la Conselleria de Cultura de la Generalitat en la qual es demanava al senyor Feliu Elias que estigués preparat per embarcar-se en un vaixell de guerra francès, camí del país veí. Aviat rebé uns papers conforme anava a París a donar unes conferències i a preparar una exposició d’art català. Firmava aquells papers en Ventura Gassol, llavors el conseller de cultura.

L’any següent, amb el fets de maig, en els quals la FAI perdé part del seu poder a la ciutat, l’Apa tornà a casa. A París, durant el temps en què s’havia vist obligat a fugir del país, havia viscut a casa del ceramista Llorens Artigas, conegut més tard per la seva col·laboració amb en Miró. Per guanyar-se la vida l’Apa enviava dibuixos a publicacions com l’Esquella de la Torratxa, La Publicitat o Mirador, entre altres, que van continuar treballant durant fins ben poc abans de l’entrada dels feixistes a la ciutat.

 Fragments de les memòries d’Emilia Cornet.

Les circumstàncies del segon exili (1936) són poc clares. Per exemple, l’assassinat de Planes va succeir un mes després de la marxa d’Elias a França.

Es desmenteix que hi hagi feixisme

La celebració de les festes de l’Estadi, com s’ha pogut veure i, com ho digueren els oradors que hi parlaren, no va tenir res de manifestació feixista. Tothom sap que els feixistes italians porten camisa negra; que els feixistes alemanys la porten bruna; que els anglesos la porten blava, com els espanyols. Dones bé, desmentirà tota idea de feixisme el fet que els joves de les joventuts d’Esquerra d’Estat Catalá no portaven camisa negra, ni bruna, ni blava, que són colors feixistes, sinó que la portaven verda, que és el color de l’esperança.

El Be Negre, 25 d’octubre de 1933.

La setmana en que es va publicar aquest article, els Escamots d’Estat Català van incendiar l’impremta on es produïa la revista.

BARCELONA, CIUTAT DE TURISME
El gran programa de festes de la F.A.I.

Diumenge, dia 16, Mare de Déu del Carme. — Trisagi laic al Sindicat de la Química amb repartiment de bombes als infants. Solemne enterrament dels infants després d’haver esclatat les bombes. Banquet al Bar la Tranquil·litat.
Dilluns, dia 17. — Concurs lliure de bombes, Sant Martí contra Sans.
Dimarts, dia 18. — Enderroc definitiu del viaducte de Vallcarca i col·locació de la primera bomba al viaducte de la secció marítima del Parc.
Dimecres, dia 19. — Lliure per als faistes.
Dijous, dia 20. — Practiques a l’Ajuntament.
Divendres, dia 21. — Assalt del Banc d’Espanya.
Dissabte, dia 22. — Crema de la línia B d’autobusos amb premis a la rapidesa, a la netedat i amb concurs especial de fantasies: a) foc exclusiu als imperials; b) proves amb passatge complet i a tota marxa; c) les mateixes de l’apartat a) però deixant el passatge cuit a punt.
Diumenge, dia 23. — Excursió a Montserrat, obsequi de la Generalitat.
Dilluns, dia 24, revetlla de Sant Jaume. — Coques, bombes als carrers, sortiges d’atracaments; voladura de la Sagrada Família.
Dimarts, día 25, Sant Jaume. Recepció al Saló de Cent de Casa la Ciutat. Discurs del Dr. Jaume Aiguader i lonx obsequi de l’Ajuntament. Dinar a la Font del Lleó, obsequi de l’Ajuntament.
Dimecres 26. — Obsequi a la policia de descobriments de bombes.
Dijous, 27. — Obsequi a la policia d’agafada d’atracadors.
Divendres, 28. — Recepció al Palau de Justícia i gran aviada d’atracadors i 5.000 terroristes agafats tots amb bombes a la mà.
Dissabte, 29. — Recepció al Govern Civil. Execució a cárrec deis invitats, d’actes irreverents, naturalment a la Sala d’Actes, en la persona del presumpte propietari d’EL BE NEGRE, amb assistència de totes les autoritats.
Diumenge, 30. — Recepció a la Generalitat. Repartiment de casetes i hortets i de candidatures.
Dilluns, 31, Sant lgnasi de Loyola. — Repartiment de sopa, no boba, als faistes en actiu i tramesa pels «Comités» de cartes de felicitació i agraïment al Cardenal Segura.
Clausura de les festes i obertura general de presons.

El Be Negre, 11 de juliol 1933