En aquell moment (tercera dècada del segle) Elias era, en la vida barcelonina, una personalitat de gran superfície. Feia una infinitat de caricatures en diaris i revistes, que firmava Apa. Escrivia enormement i no pas sols crítiques d’art, però en aquest aspecte la seva projecció era llarguíssima, perquè era considerat el millor crític del moment i la joventut el considerava un mestre inigualat. Tota aquesta producció, la firmava Joan Sacs. Era així mateix pintor, i aquest ofici era tingut, per ell, com el seu propi ofici, fins a l’extrem que firmava les teles Feliu Elias, que era el seu propi nom de casa. Tenia a més a més les obligacions socials corresponents, que complia d’ina manera estricta i amb la més gran serietat. Jo no he conegut un home que sentís un més gran horror per la bohèmia, per la falta de puntualitat, pel desgavell mental, pel desordre personal, per la vivor irresponsable.

 

Josep Pla dedica un dels seus Homenots a Feliu Elias. Tot i que aquesta sèrie de semblances de diferents personalitats de la vida barcelonina es van publicar dècades més tard, l’escriptor empordanès el retrata com un dels caricaturistes de capçalera del diari La Publicitat, durant els anys 20.

Dedica vàries pàgines a desenvolupar la seva teoria de l’art pictòric, i senyala el contrast entre la seva personalitat més afable i la fama de ser un crític ferotge i temible, tant en la seva vessant de dibuixant com en el de la de crític d’art.