LA VEU DE CATALUNYA, 18 de juliol de 1906
Xènius, Eugeni D’Ors, dedicava una entrada del seu Glossari, a La Veu de Catalunya, al jove caricaturista Apa. El desenvolupament dels fets polítics acabaria distanciant profundament els dos inetel·lectuals. Molts crítics coincideixen en no ubicar Feliu Elias dins el Noucentisme, tot i que compartí tertúlies, publicacions i amistats amb les seves figures més representatives.
GLOSARI
L'”Apa”, dibuixant noucentista.
–Crech obligació meva advertirten.
Aquet ¡Cu-Cut!, que tú, bon burgés de Barcelona, prens cada setmana, ignoscentment y prompte’l riure, está enverinat!…
Hi há disolt, a lo llarch de les seves pagines, tan subtil verí com mays’hagi contingut en arma o en obra perversa. El sabi químich que’l fabrica, ab insondables secrets de composició, és (no has sabut sospitar-ho, encara?) el pitjor de los enemichs. ¿Qué componen els anarquistes, els atacadors de la autoritat, o del Estat, o de la societat, o de la família, o de la institució que vulguis, devant l’agressió formidable d’aquest artista, qui un jorn darrera l’altre, te va servint, gota darrera gota, el licor “que, agullant ta vista, fa aparèixer trontollant devant tos ulls, no una institució qualsevol, ni totes les institucions plegades, mes la natura plena, els mateixos fonaments de la objectivitat?
Aquest artista signa “Apa“. Li han dit: “metafísich de la caricatura”. Ben dit. Pero metafísich, s’ha d’afegir, a la manera dels nihilistes russos. Es a dir: no Contemplador, sino Agressor. No Subjectiu, sinó Arbitrari. Es clar, quiscuna de les seves caricatures és una agudíssima arrogància de subjectivisme, una glosa gràfica a “L’Unich y sa Propietat“. Però, en aquet cas, l’Unich baixa ais jardins de sa Propietat, y els malmet d’una manera espantosa… Y encara és lo pitjor que no resulta espantosa al primer esguart, sino després d’haver fet riure, y de devenir, ab això, impossible tota protestació, tota defensa.
Cal revelar, pera que tú, bon burgés de Barcelona, té fassis cárrech del perill que l'”Apa“, omplint el perfecte tipus del nihilista, és, personalment, un dols, un amorós, un tímid. És, ademés, de faysó parella al gran poeta Swinburne, _ab la complicació espiritual del qui presenta’l nostre dibuixant noucentista alguna analogía de curves,_ un endressat…_¡Oh, una vida regular y quieta al servey d’una ànima irregular y inquieta!…_L'”Apa“, treballa en un taller situat dalt de tot d’una casa nova, en un carrer nou, de la nostra ciutat nova. Es un taller blanch, net. Un ascensor hi puja _gairebé. Tot és allá dalt, com en el “la-bàs” beaudelairesch, “ordre claretat,_luxe, calma y voluptat…” Hi há en aquet taller, que jo estimo, bells mobles de fusta roja lluenta, eines de l’ofici, sàbiament cómodos pera l’ús, llibres bons pera llegir y veure y tocar, grabats selectes y menudes estatuetes. Hi há Vincis, Romeys, Helleus y Tanagres. Hi há aixímateix esquisits poms de sals angleses…
En mitg d’aquestes coses, y acariciat per la presencia d’aquestes coses, l'”Apa“, nihilista, destila sos subtils verins. De la calma estant del blanch taller, dirigeix fredament les terribles agresions de sa arbitrarietat contra la objectivitat enemiga. Pera ell, com pera cap altre, semblen dites aquestes paraules d’un poema ordenat per l’alt y rar enginy de Joan Artur Rimbaud: “Te posarás a la tasca: totes les possibilitats harmóniques y arquiteclurals se remourán entorn ta cadira. Sers perfectes, imprevistos, s’oferirán a tes experiencies. A ton encontorn afluirá somiosament la curiositat de les antigues multituts y dels luxes ociosos. En quant al món, quan ne surtis, ¿qué haurá devingut? En tot cas, ¿res de les apariencias actuals?”
…|Fer un món nou! ¿Pot donarse alguna cosa mes subversiva? Quan amenacem a n’algú ab “ferli un cap nou” tothom sab lo que volem dir… ¿Dubtarem de lo que volen dir aquets arbitraris que volen fernos un món nou?
Per aixó, bon burgés de Barcelona, jo, Glosador, m’ha fet dever de denunciarte’ls números del ¡Cu-Cut!.XÈNIUS