Aquest setmanari és considerat la principal publicació del moviment Noucentista.

Article signat com a Joan Sacs a la Revista Nova el 23 de maig de 1914, exemple de la bel·ligerància d’aquesta nova corrent vers el Modernisme.

EN GAUDÍ, CREADOR

Per JOAN SACS

El gremi de les arts aplicades, que comprèn des de l’arquitecte al quincallaire, tots els artistes i artífexs essencial o parcialment ornementistes és, d’un quant temps ençà, aquí i fòra d’aquí, presa del desfici més punyent; han remarcat que la llur idea estètica devé de dia en dia més exagüe, més inútil, més odiosament inexpressiva, i han constatat que l’absencia d’ornament és sovint de millor gust que la presencia, i al inquirir les causes de mellor gust de la presencia, i al inquirir les causes d’aqueixa pauperitat espiritual han vist que pervenía de la llur paulatina incomunicació de la naturalesa. Les arts decoratives d’avui viuen del crèdit de les d’ahir: la pauta clàssica semblà tan perfecta i reemplaçable que, inconscientment, per voluptuosa inercia se cregué acció més devota, i sobre tot més còmoda, conservar-la que transforma-la; se preferí més menjar-se el capital que aventurar-se en acreixer-lo.

Les arts decoratives se desficien de trobar-se anèmiques i de que encara la poca sang que les hi queda sia sang de paràsit. Els artistes sincers confessen que per a viure així val més morir, abandonar el conreu d’una activitat que no serveis per a rès: quan algú escrigué que la forma poètica estava destinada a desaparèixer, ho feu segurament sots el dictat d’un escepticisme semblant.

Emprò, la nostra sensibilitat no’s satisfà d’aqueixa solució, perquè necessita de l’art com el pa que menja, i seria en va que’ls artistes volguessin matar-lo, perquè dintre poc ressurgiría en mans d’altres homes pot-ser no professionals, com en el curs de l’història s’hi constata molt sovint. El problema d’avui, doncs, és de revifar les arts sense passar de la barbàrie.

Totes les nacions clamen i breguen an aqueix fi, i totes les llurs activitats semblen poques per atanyer-lo. Malhauradament, els camins de l’esforç premeditat, que són els únics que s’obren per a les recerques artístiques, no reïxen, no fan més que voltar a l’entorn del parasitisme artístic; es veu que l’imaginació i l’intel·ligència en aquestes qüestions artístiques divergeixen totalment de l’inspiració.

Limitem-nos a l’arquitectura, vegem quin resultat han donat aqueixes tentatives de creació premeditada. Quan l’èxit ha sigut major, quan les formes noves obtingudes per l’esfoç de la voluntat han resultat agradables al sentiment estètic de la majoria conscienta, ¿què és lo que hi trobem? Una glosa del pensament vell. I quan l’artista abandona aqueix pensament i se posa a inventar, la seva obra devé tan intel·lectual com la del exemple anterior, però lletja, agressiva, atormentadora.

El primer d’aquests dos exemples no és tan prometeic com l’altre, és humil, cautelós, impersonal, emprò potser és més pràcticament conscient del temps perdut i tal vegada, a la llarga, floriría en originalitat esplendenta i pantejanta. Lo cert i lo únic que interessa aquí accentuar és que aquesta magna originalitat que caracteritza les èpoques di­vinals dels pobles no’s pot pas obtenir amb la major o menor quantitat d’aquell desfici i de la voluntat que significa, sinó que és filla de un sens fi de causes totes d’ordre intuitiu, les que semblen més arrelades en les riberes mediterranies que no pas en altres paratges europeus, per no anar més lluny. Un sol poble hi hà en la terra que hagi pogut in­fantar avui aquest geni creador, i aquest poble és el nostre. ¿ Serà’l cas Gaudí l’impulsador entre nosaltres d’una renaixensa artística o bé sim­plement un cas aïllat i sense eficacia, com ho fou Goya en el desert es­piritual que’l vegé nèixer i que l’oblidà sense inquietut? Això no ho podem contestar; és una incògnita que pot estimular-nos mentres con­servi el caràcter de tal i que fins pot matar en germe la nostra natural fanfarronería; per això no’ns hi endinzarem ni aconsellarem cap espe­culació en aqueix sentit.

No vol dir rès que algunes de les formes creades per en Gaudí trasbalsin anguniosament la nostra sensibilitat, perquè les altres formes per ell creades i que tan profondament ens encisen dónen més crèdit a la seva percepció que a la nostra, fermen la nostra boca a tota pro­testa i ens dónen l’esperança necessaria per a deixar arribar a nosal­tres, amb el temps, la total comprensió de l’obra gaudiniana. I si així no fos, si el temps ens confirmés a tots en aqueixa dualitat de belle­sa i lletjesa convivint en l’art gaudinià, la part de bellesa es prou gran, al nostre entendre, per a enaltir sense regateix an aquest home.

Nosaltres vivim massa aprop del gran arquitecte per a apre­ciar- ne tot el seu valor, i en canvi aqueixa mateixa proximitat perjudica el nostre criteri fiscalitzador; perquè si les imposicions, i sobre tot les imposicions trasbalçadores són ordinariament odioses a la nostra auto­nomía espiritual, més encare ho són quan el tirà és un home del nostre temps i del nostre veinatge. De manara que, lògicament considerat, el cas Gaudí dèu ésser venerat, siga sols a precari, fins pels qui’l repugnen.

Se’ns dirà que a-les-hores mereixen crèdit tots els artistes sense arrels clàssiques, tots els artistes personals, quina obra repugna, per dolenta, a la majoría conscienta; tots els arquitectes imbècils que han empudegat els nostres carrers i places, seríen acreedors al respecte que demanem per a en Gaudí. An aquí’ns topem amb l’obstacle que hi fià al cap-davall de totes les qüestions estètiques: l’indefinible intuició, lo que en el judici d’una certa obra d’art se pot calificar de vida, i en altra d’emoció, i en altra d’inspiració, etc. Es aqueix un lèxic de vaguetats que sols és sobrentès i estimat pels agraciats de Déu. Es inútll que Van Hel­mont parli de lo inefable, posem per cas, a l’Eugeni Noel. Si hi hà algú que englobi en un mateix anatema la personalitat den Gaudí amb la den Churriguerra, per exemple, aqueix no’s deu donar per aludit per nosal­tres, perquè estem segurs de que de la vida humana sols ne percebeix la movedissa gelatina vermicular de la sepultura.

La vida del verm ja ens interessa també, però la nostra intel·ligen­cia s’ha desenrotllat de tal especial manera, que en l’anàlisi estètic de lo vital no sabèm prescindir de les jerarquíes, la primera de les quals és l’home que sent i pensa, i la darrera el verm que mata aqueix pensament i aqueix sentiment per a afartar el seu miserable pahidor.