Revista Iberia Núm 67, 15 de Juliol de 1916.

Arnau de Vilanova (editor).
Pseudònim del doctor Joan Solé i Pla, President del Comité de Germanor amb els Voluntaris Catalans

Aquests relats de guerra els hem fet de lletres rebudes del front. Les copiem respectant la seva ingenua sintaxis i la seva imperfecta ortografía.

«Era a ultim del Juny del 15; finava la batalla anomenada de la Champagne, contínuació sens treva de la de’l Artois, del 9 de Maig al 16 de Juny, va esser una seria d’atachs pera pendre sempre novas trincheras i una seguida de aguantar furiosos contra-atachs que no arrivaren mai a fer-nos tornar un pas enrera. En l’ultim combat d’aquesta serie de batallas, sols diré que las trincheras eran tant trasbalsadas per l’artillería i tant plenes de morts i ferits per las nostres armes, que no podíem passarhi, teniem d’anar camp ras.
Un contra deu cascs de punta eren els voluntaris; un dels escamóts que havíen travesat la línea alemanya, uns cuaranta homes, tenían un quart de kilometre de frónt, en una trinchera sense fils-ferros, tots els officials havían caigut els contra-atachs eren fets per més de 400 alemanys, el company que manava i que respectavern com a oficial, ens aconsellá deixar-los acostar a 25 metres, doncs feien senyal de rendir-se presoners, enprés a l’ésser a la distancia senyalada comensen a tirar granadas que no’ns feien molt mal, mentres nosaltres obriem el foch a voluntat, eran tant a la vora, que a cada bala ne queia més d’un, van arrivar casi a la punta de las baionetas, sens tenir coratge per saltar dins la trinchera, aquell momento de dupte d’ells, va salvarnos, doncs ferem tam-bé foch contra ells que no van tenir mes remei que donar mitja volta i escapar ben pochs, nostres ametralladoras los enfilaban d’esbiaix.
Allí van caure gravement ferits cinc amics meus, també l’Igualada, l’Andreu Ferrán, brau minyó com cap altre per generós i valent.» (Andreu Sardá)

«La ofensiva iniciada al 10 de Juny era mes per apoderarnos de una serie de fortins i trincheras molt ben situadas qu’ns feiam molt de mal pera aguantarnos a n’aquella plana, vam apoderarnosen, va caure moltissima gent nostre; el vi de la Champagne será millor i mes vermell, uncirá el color de la sang catalana a tota sa sahó de santa ira, doncs ne van vessar, enpero l’objectiu va esser nostre i allí van aguantarnos.
El día 24 de Juny, era l’ultim día qu’ns quedaba pera fer trinxeras en nostre sector, sofrirem un bombeix dels mes terribles; allò, encare no o havia vist mai, era talment un volcàn a plena erupció. No va minvar el foch en tot lo dia, molestava tanta monotonía. Passava un bell día de Sant Joan, nos feia recordar els fochs de casa nostre.
El dia 25 a la matinada forem reIlevats, a fi de reposar de nostre cansament per alguns dias.»
(Dom. Botella)

«Van estar als voltans de Souchez fins a fi de Juny, e1 29 embarcarem en direció a la frontera Suissa; als dos días vam arrivar a Mombeliart. Ahont forem rebuts admirablemt per el poble, entrarern en trionfs, precedits com anavan de la fama de la batalla ultima; la cerveza aquell día crech qu’es va acabàr, els habitants aquells volian fernos agradables l’arribada i el descans. Després d’uns 15 dias de estar en aquellas bellas encontradas, entre tant bona gent, tornarem a fer una marcha a peu, direeció Alsacia, arrivant a Planche-le-mina, ahont vam reunirnos ab ls 2ª Rej-Estranger que había combatut en aquella aspre terra, contribuint a deslliurar els gentils vilatges d’aquella punta d’Alsacia i que de totas maneras no havia sofrets de molt, tant com nosaltres.
Alli vam arrivar reforsos pera reorganitzar nostres regiments.
Mentrestant, feiam marchas cada dia a las 4 matinada i carregats ab l’impedimenta, nos feian uns 15 kilometres casi sempre escalant montanyas o generalment tornavem a las 9 o a quarts de 10; nos Ilegian lo rapport del dia, distribució de cartas i la sopa.
La tarde era pera nosaltres, ja anavem a banyarnos, ja netejavem lo vestuari i las armas, ja jugaven, o be nos divertiam cantant en cor, ballant sardanas o dantnos festas amb els rejiments vehins que també descansaven.
Teniam allí a la vora, la divisió Marroquina que celebrava la cuaresma mora, permetenlos-hi el descans durara 40 dias.
Els moros i els demés tirailleurs son gent valenta I tenen en gran estima ats que ho son, per a ellas es una cualitat excelsa. Per aquet motiu nos admiraven; recordó un d’ells que parlava espanyol, havia estát en las lluitas als vols del Gurugú, ahont havia estat ferít.
Creieu que en aquella batalla del 16 de Juny ferem una gran feina, emperó sempre deian que alló no eran batallas, combatre terrassàts com els táups, voldrian combatre camp rás o en boscuria ahont poder fer guerrillas.
Feia pochs días ja eran a la frontera d’Alsacia, alguns encare no havían arrivát, que va venir el general Joffre en persona, a pasarnos revista, a donamos corals mercès i a fer nos avinent qu’encare faltava un gran esfors, el mes gran, i que allavors no arrivaria a cuidar els jardíns de nostre país tant ple de flors.
El 14 de Juliol, avui fa un any, que vam tenir l’honor de saludar al nostre generál, al general catalá mes gran del segle, l’home que te en sa má la sort d’Europa, l’home que l’etzar ha fet sigues la fi, d’una de las grans épocas de la humanitat.
Jo, en aquell momento hauría volgut veure a tot Catalunya, aclamant al gran catalá, hauria volgut sentir el plaer de veure voleiar junts la barrada ensenya catalana al costat de la francesa, tantas y tantas voltas qu’ havem Iluitat una contra l’altra, tantas i tantas voltas com ella ha fet d’opresora nostra, guiada per els estingits reis que gobernaren aquet pais, quan ens arrebassaren la llibertat ultima que ens quedava; are se veuria com juntas combaten pera el deslliurament dels homes i dels pobles, mentres els descendents directes d’aquells reis gobernan altres pobles i no el francés.
El 11 de Juliol de l’any passat, fou un dia d’alegria, en el que hi veian bell pervindre. Las paraulas fermas i serenas pronunciades per el gran general en aquell camp ahont eran tants homes, que la lluita afrosa havía endurit, era un bálsam que ens doná coratge i nos alegrá el cor. Alli passarem fins el 16 de Septembre, quin dia prenent el tren altra volta, nos varen portar a las aproximacións de lo que mes tart devia esser el camp de batalla ahont van caure encare mes catalans, mes del cantó de la llibertat. (Dom, Botella, Blan chart, Coronado, Pous.)
Poca cosa mes vos puc dir de la gent nostre que va caure. Morts o feríts en els grans fets d’armes, a vegadas son recullits per gent d’altres unitats quevenen radera; sols los trovém a faltar; a mes, fora’ls amichs de la mateixa campanya, als demes lo coneixen per el nom de pila i el poble d’ahont es fill, o solsament per aquest; de molts, com de Ferrer, ni havia mes de sis, al desapareixer un soliam confondre, mes poch a poch nos enviarém las listas, preguntant al amic de cada un, si aquet hi es, o al tornar dels hospitals ahont han sigut enviáts.
Gran alegría ne tenim al rebre cartas dels ferits, algún temps després de esser separàts de nosaltres i al retornar curats al regiment ne fern gran festa, com d’un amich que ja creiem desaparescut.
Dels companys que tenen la disort de morir per las bales dels boches, dels violadors de tractats, dels fills de la nació sens fé en la paraula i de cor sense noblesa, ni rahó, ni llevó de justicia; a n’aquells los fem la sepultura lo mes vistosa posible, rnoltas son artísticas, hi posem si nom, el poble de ahont son nats i com a nosaltres hi há homes de tots arts i oficis podeu contar nos i lluhím. Are els que son enterráts per altres soldáts que van a reressage nostre, mentres continuem lluitant primera fila; aquells ho arreglen tan be com saben, posanthi en la creu el nom i el nombre de matrícula que dúen en la placa personal; pensant que son gent de nación llunyanas que han vingut volontariament a morir per salvar la patria llur. Per aquet motiu no vos envío completa la llista de nostres baixes.

Visca França! Visca Catalunya! Viscan los voluntaris Catalans!